jueves, 27 de septiembre de 2012

Aliens dins del mar:


Fa dies que tinc oblidat el meu blog, es hora d'acció! Fora teranyines! Recentment vaig tenir una aventura amb un dels meus millors amics i el seu pare que val la pena dedicar-li un escrit.

Tot va començar amb una foto, en Xavier el pare del meu amic Sergi, sortia agafant un congre de 1,70 a les seves mans! Era quasi tan alt com ell, un gran record d’una peça que va pescar a la seva joventut! Tot explica nos les crueses que va tenir que fer per treure aquella bestiola de l'aigua, en Teti i jo l’escoltàvem atentament, amb estrelletes als ulls i amb il·lusió.

Aquella historia em va sobtar tant, que aquella nit vaig somiar amb el maleït animal. “Haig de viure aquesta experiència” aquestes paraules s'anaven repetint dins el meu cap durant tot el matí. Agafo el mòbil i envio watssups al mòbil d'en Teti: “Teti he somiat amb el maleït congre hem pescar un de igual! quan hi podem anar?” Dit i fet, quedem el proper divendres tots tres per anar a pescar bestioles, el “lloc” on el pare d'en teti va treure la ferotge bestia 20 anys enrere...

Arribem a l'Escala es de nit sobre les 22, en Xavier ha tornat al passat per poder trobar el ”lloc”ja fa un ratet que ens espera, ha parat les canyes! Es un lloc molt difícil d'accedir, En Teti li costa una mica orientar-se, es fosc, el terreny esta ple de pedres i bardisses, anem amb les motxilles i els frontals, no hi ha pràcticament visibilitat. Em recorda a la típica pel·lícula de terror dels anys 80…

En Teti busca les senyals m’entres anem parlant. La primera, el bunker, la segona, la balla que voreja els penya segat per que la gent no caigui, la tercera, les canyes que ha parat en Xavier. Estem com uns 20 minuts camina’n fins que arribem a un penya segat, veiem les canyes parades i una llum a sota de tot. “Es el meu pare” em diu en Teti, “em de baixar per aquí....”

Il·lumino al terra… Penso que pujar al Everest es un joc de nens comparat amb la pendent que hem de baixar. Amb les motxilles a l’esquena comencem el decents, la roca rellisca per tot arreu, es arriscat, fosc. Però com estic gaudint, em sento com si estigues a la pell d’en bear grylls nomes em falta el ganivet i el pedestal!

Arribem i saludem a en Xavier, veig “el lloc” i em pregunto: quantes vegades ha jugat en Xavier al  tetris per poder col·locar 6 canyes en un lloc tant petit. Segona pregunta: sortirem vius, això es molt estret, perillós, ple de pedres i aigua per que estiguem tots tres aquí. Apel·lo al meu sentit de l’aventura i l’ inconsciència, “el lloc” ja no te mes importància. Mengem ràpidament, les ganes de tirar la canya ens poden, necessitem acció ja... “Xavier enfila la sardina”! De seguida es veu l’experiència, amb quina velocitat enfila, quina precisió! Pot semblar graciós, però això només s’aconsegueix amb practica.

Sardina a l’aigua, canya a la pedra, piti a la boca! Tot preparat, a esperar el picarol.

Mirant distretament el cel, sento de fons la veu d’en Teti “Xavi crec que han picat a la teva canya” seguidament em giro, enfoco amb el frontal, no cal que em fixi molt per saber que han picat, la punta de la canya esta quasi toca’n el terra. Comença l’acció, d’un bot m’enfilo, ja tinc la canya a les mans, no se com, trec el picarol i començo a estirar la canya.

Em carrego el carret, el peix pesa massa! Que faig? Acte reflexa i automàtic, començo a portar el peix cap a nosaltres donant voltes al carret amb la ma! Sento en Teti de fons partint-se la caixa, en Xavier em mira flipan, el millor de tot es que aconsegueixo portar el peix fins davant nostre, tot un mèrit per miAmb aquestes que en teti agafa la xarxa per capturar la bestiola, entra, no entra.... Teti com va? Entra o no entra... No hi manera, el peix no vol entrar... en teti quasi cau, en Xavier riguen com un boig i jo aguanta'n el fil del carret amb les mans... Quin circ tu, ni a les millors pel·lícules.

Total no enrotllar-me mes, el fil va acabar sedin i es va trencar, el peix va tornar a assaborir la llibertat, nosaltres ben enfadats, sabíem que una peça com aquella no la tornaríem a pescar. Tot i així la nit no va acabar sense pescar res, al final en Xavier va aconseguir treure un bon peixot. Us deixo posada la foto, no negareu que no sembla tret de la pel·lícula d'Alien.....



Cuando nuestras actitudes superan nuestras habilidades, aún lo imposible se hace posible.
John Maxwell