jueves, 27 de septiembre de 2012

Aliens dins del mar:


Fa dies que tinc oblidat el meu blog, es hora d'acció! Fora teranyines! Recentment vaig tenir una aventura amb un dels meus millors amics i el seu pare que val la pena dedicar-li un escrit.

Tot va començar amb una foto, en Xavier el pare del meu amic Sergi, sortia agafant un congre de 1,70 a les seves mans! Era quasi tan alt com ell, un gran record d’una peça que va pescar a la seva joventut! Tot explica nos les crueses que va tenir que fer per treure aquella bestiola de l'aigua, en Teti i jo l’escoltàvem atentament, amb estrelletes als ulls i amb il·lusió.

Aquella historia em va sobtar tant, que aquella nit vaig somiar amb el maleït animal. “Haig de viure aquesta experiència” aquestes paraules s'anaven repetint dins el meu cap durant tot el matí. Agafo el mòbil i envio watssups al mòbil d'en Teti: “Teti he somiat amb el maleït congre hem pescar un de igual! quan hi podem anar?” Dit i fet, quedem el proper divendres tots tres per anar a pescar bestioles, el “lloc” on el pare d'en teti va treure la ferotge bestia 20 anys enrere...

Arribem a l'Escala es de nit sobre les 22, en Xavier ha tornat al passat per poder trobar el ”lloc”ja fa un ratet que ens espera, ha parat les canyes! Es un lloc molt difícil d'accedir, En Teti li costa una mica orientar-se, es fosc, el terreny esta ple de pedres i bardisses, anem amb les motxilles i els frontals, no hi ha pràcticament visibilitat. Em recorda a la típica pel·lícula de terror dels anys 80…

En Teti busca les senyals m’entres anem parlant. La primera, el bunker, la segona, la balla que voreja els penya segat per que la gent no caigui, la tercera, les canyes que ha parat en Xavier. Estem com uns 20 minuts camina’n fins que arribem a un penya segat, veiem les canyes parades i una llum a sota de tot. “Es el meu pare” em diu en Teti, “em de baixar per aquí....”

Il·lumino al terra… Penso que pujar al Everest es un joc de nens comparat amb la pendent que hem de baixar. Amb les motxilles a l’esquena comencem el decents, la roca rellisca per tot arreu, es arriscat, fosc. Però com estic gaudint, em sento com si estigues a la pell d’en bear grylls nomes em falta el ganivet i el pedestal!

Arribem i saludem a en Xavier, veig “el lloc” i em pregunto: quantes vegades ha jugat en Xavier al  tetris per poder col·locar 6 canyes en un lloc tant petit. Segona pregunta: sortirem vius, això es molt estret, perillós, ple de pedres i aigua per que estiguem tots tres aquí. Apel·lo al meu sentit de l’aventura i l’ inconsciència, “el lloc” ja no te mes importància. Mengem ràpidament, les ganes de tirar la canya ens poden, necessitem acció ja... “Xavier enfila la sardina”! De seguida es veu l’experiència, amb quina velocitat enfila, quina precisió! Pot semblar graciós, però això només s’aconsegueix amb practica.

Sardina a l’aigua, canya a la pedra, piti a la boca! Tot preparat, a esperar el picarol.

Mirant distretament el cel, sento de fons la veu d’en Teti “Xavi crec que han picat a la teva canya” seguidament em giro, enfoco amb el frontal, no cal que em fixi molt per saber que han picat, la punta de la canya esta quasi toca’n el terra. Comença l’acció, d’un bot m’enfilo, ja tinc la canya a les mans, no se com, trec el picarol i començo a estirar la canya.

Em carrego el carret, el peix pesa massa! Que faig? Acte reflexa i automàtic, començo a portar el peix cap a nosaltres donant voltes al carret amb la ma! Sento en Teti de fons partint-se la caixa, en Xavier em mira flipan, el millor de tot es que aconsegueixo portar el peix fins davant nostre, tot un mèrit per miAmb aquestes que en teti agafa la xarxa per capturar la bestiola, entra, no entra.... Teti com va? Entra o no entra... No hi manera, el peix no vol entrar... en teti quasi cau, en Xavier riguen com un boig i jo aguanta'n el fil del carret amb les mans... Quin circ tu, ni a les millors pel·lícules.

Total no enrotllar-me mes, el fil va acabar sedin i es va trencar, el peix va tornar a assaborir la llibertat, nosaltres ben enfadats, sabíem que una peça com aquella no la tornaríem a pescar. Tot i així la nit no va acabar sense pescar res, al final en Xavier va aconseguir treure un bon peixot. Us deixo posada la foto, no negareu que no sembla tret de la pel·lícula d'Alien.....



Cuando nuestras actitudes superan nuestras habilidades, aún lo imposible se hace posible.
John Maxwell

lunes, 12 de diciembre de 2011

Per tota la vida!





Ja fa uns dies que començo ha estar neguitós, crec que desprès de molt de temps, començo a pensar que estic preparat per fer-me el tattoo!!!!! Començo a fer la massa: ja se el que bui, se a on anirà, tinc que trobar un disseny adequat, un bon artista i el temps per fer-ho.

Desprès de 15 dies busca'n em dona la sensació que no trobaré mai el meu company de per vida. Busco per Internet, miro per tot arreu, cap crida l'atenció. De sobte en una pagina web trobo un dibuix que de seguida que el veig se que serà part de mi.
Ara he de buscar el Messi dels Tattoo's per dur a t'erma la dura tasca de passar un drac al meu braç esquerra, per proximitat trobo una botiga a la Rambla Xavier Cugat que fa bona pinta trucaré per quedar i veure'ns amb el mestre.

Divendres tarda truco, quedem el mateix dia i al sortir de la feina vaig cap a la botiga, aparco la moto i a traves del vidre de la botiga veig algú tocant un instrument que mai hagués dit que existís. Entro tot escoltant el so d'aquell fantàstic giny i el primer que penso es: com aquest tiu sigui el tattoador i tingui el mateix talent tattoan que tocant aquell instrument he triomfat.... Ens presentem i de seguida li dic que el bui conèixer una mica, comença l'interrog-ari: Com et dius? quan de  temps fa que et dediques això? quants de tribals has tattoat? pots fer el mateix dibuix al meu braç? quant tardaràs? etc etc etc. Estem amb crisis i parlem de negocis i fent us del meu talent per la informàtica arribem a un bon acord. De moment tots dos contents, veurem desprès la feina....

En Ramon fa 10 anys que es dedica a l'art del tattoo a més estudia medicina natural i practica tècniques com l'Acupuntura. Quedem per l'endemà al migdia, em diu que trigarà unes dues hores (mes endavant veuré la crua realitat) surto volant de la feina i amb un tres i no res em veig s’entat al seu canto amb el braç sobre un coixí que esta sobre una camilla, el Ramon davant preparant la maquina infernal...

Tot super higiènic, agulles d'un pam precintades, guant de làtex, desinfectants, un bon ambient musical, que mes es pot demanar??? estic super cagat!!!!!!!En Ramon s'adona i comença a tranquil·litzar-me, parlem de si es molt dolorós i del disseny del drac. Miro atentament com prepara l'aparell, posa l'agulla, prepara la tinta, proba la maquina, m’afaita una part del braç... De seguida m'adono que estic en bones mans i  de que sap molt be el què esta a punt de fer.

Sobre el talo i comença l'espectacle, el cagometro esta al nivell màxim, veig com la mà del Ramon subjecta la maquina de cosir i es va acostant lentament al meu braç per fer la cua del drac. Espera'n un immens dolor, sento com les agulles penetren el meu avant braç, la primera sensació es boníssima, fa molt menys mal del que esperava "això serà fàcil".  Començo a fixar-me com treballa el gran mestre i la veritat es increïble, quin pols que te el tiu, concentració no li falta, i seguretat encara menys, es conscient del que fa i ho fa molt be, tacte i delicadesa son els seus grans aliats, mentre que els meus nervis el seu pitjor enemic.

Als 10 primers minuts de combat contra la maquina son durs i em comença'n a passar factura, vaig mirant-la i no puc fer res contra ella, començo a notar aquella sensació abans d'estar KO tot es va apagant, estic a punt de flotar perdré el coneixement....

RAMON PARA!!!!. Que passa???? Me voy a desmallar.... Desprès de un minut recobro el coneixement i el primer que sento es la veu de L'Artista: Vaya viaje te has dado, has estado un minuto por hay.... El meu orgull com a home esta tocat i sento vergonya, em diu que es molt normal que no soc el primer que li passa, que estigui tranquil i no m'enparanolli. Es faci'l de dir, però veig que portem 15 minuts i només es veu una part de la cua del drac al braç. Joder no crec que aguanti com diria el meu amic Stallone:"no me siento las piernas Ramon Truman"...

La maquina ha guanyat el primer assalt però no hem rendeixo, en Ramon es molt atén i sap el que necessito, ja que no he dinat em va a buscar la bomba que em mantindrà conscient per acabar l'obra d'art. Porta una coca cola i un donut tremenda combinació de sucres. La pressió em torna a pujar recobro els colors i les forces. Ramon esto lo terminamos hoy....

El procés total dura unes tres hores, cal a dir que el faig parar un parell de vegades més, haig de  descansar i tu també... al cap d'una hora esta tota la forma del drac acabada, canvia d'agulles i comença amb el fons, aquesta vegada la maquina de cosir en porta tres per injectar mes tinta... La maleïda escup tinta i emplena que dona gust, es queixa fent sorolls però el Ramon la fa creure, la sotmet, ell es el que mana i la maquina esta esclavitzada... Per finalitzar els degradats i les ombres, amb una mescla de tinta i líquid que ell l'anomena “el miraculós”....

Ja esta acabat i jo haig d'anar a treballar... Diu que ha quedat perfecte i es cert, em miro al mirall, no em crec el que veig, es increïble ha quedat de p.mare. En Ramón fa una foto "esto para el facebook, este trabajo se lo vale!!!!"

Ha fet un bon treball, una obra d'art, estic super content de la feina que ha fet i del tracte que m'ha donat. Es un gran professional i ha estat molt per sobre de les expectatives. Li demano que accepti una propina a part del preu negociat.

Ramon me'n vaig ens veiem el dilluns a la nit per reinstal·lar-te l'ordinador com hem pactat. M'explica com haig de tractar al drac per que tingui bona salut i ens fem una bona apretada de mans.
Marxo, ara fa dos dies que el tinc al braç, cada vegada que el veig m'agrada mes i es xulisim, avui veuré al Ramon i tornaré a donar-li les gràcies per el bon treball i tracte que em va donar. 

domingo, 4 de diciembre de 2011

Un Gran Partit - Una Gran Victòria



Per fi som dimecres al vespre!!! Ja fa dies que estic ansiós per jugar aquest partit. Després de portar un seguit de victòries ens posicionem entre els tres primers dels 12 equips que juguen a la lligueta. Precisament aquest partit és especial, si guanyem, i els primers punxen dos partits, podem arribar a quedar els primers del grup. Juguem contra els 3ers, es fan anomenar SERIAL FUCKERS (no cal traducció del nom, només per això ja mereixen anar 3ers). Aquest equip té el màxim golejador de la lliga amb 14 gols, arxienemic del nostre TINO que en porta 12, si perdem, correm el risc d'allunyar-nos massa del nostre objectiu, per en Tino l'aspiració de pixixi de la lliga i també el nostre orgull. L'aposta és gran, però som grans jugadors!!!!

LA CRÒNICA D'UN GRAN PARTIT!!!

Ja són les 8 del vespre, preparo la motxilla amb l'equipació pel gran partit, agafo el cotxe, poso la radio cd i decideixo posar una de les meves cançons preferides, ONE de Metallica, quin gran títol, quina gran lletra, tot escoltant-la penso: avui pot ser un infern de partit....

Arribo al camp d'esports, tot entrant al parking miro si veig algun cotxe dels meus company, no ha arribat ningú encara, tot observant el rellotge me n'adono que encara falten 30 minuts pel partit, està clar que m'he deixat portar per les ganes de posar-me les botes i començar a tocar la pilota.

Arriba el primer, en Julio. Com sempre ens saludem amb una forta abraçada, ens fem un parell de bromes fent referència a lo lletjos que som i em diu que avui ve abans perquè li ha tocat rentar els uniformes (a mi no m'enganya, té tantes ganes com jo de jugar el partit).

Entrem al vestidor i començem a treure les equipacions, en Julio té la gran idea de separa les samarretes, plegar-les amb el número mirant cap a dalt i sense deixar de col·locar va comentant que serà un extra de motivació de cares al partit, per nosaltres i pels nostres companys. Sense pensar-ho l'ajudo a col·locar i en 3 minuts acabem, uns segons per contemplar la nostre obra d'art, i mentre em começo a treure la roba em ve el cap la imatge d'un vestidor de primera divisió, Julio l'has encertat, quina gran idea, em veig capaç de guanyar tot sol el partit.

Van arriban la resta de jugadors, el primer en Víctor, seguit  d'en Tino i en Guillem, en Juli també i finalment el nostre porter. Fan broma de com estan col·locades les equipacions, però es nota que els agrada. L'extra de motivació fa l'efecte desitjat!

Ja som 7, podem començar el partit. Pregunto per en Dani i en Sebas, en Tino em diu que arribaran amb 5 minuts de retard, sento una mica d'inseguretat ja que són 2 dels tres millors defenses de l'equip.

Baixem al camp i començem a escalfar, els Serial Fuckers estan a la part dreta del camp i nosaltres a l'esquerra. De sobte arriba l'arbitre, ens saluda mentre va disposant tot pel gran derbi. Sóc el primer en d'onar-li la mà (espero que ho tinguis en compte a l'hora d'arbitrar maleït jutge!) Falta menys d'un minut perquè tot començi. En Tino fa les col·locacions, em posa de defensa lateral, la posició perfecte per un esquerrà, llàstima que jo sigui dretà! Penso que no puc rellevar la feina d'en Dani, ell sí que és equerrà i miro cap els vestidors, ni rastre d'ell ni d'en Sebas.

M'entre l'àrbitre s'enduu el xiulet cap a la boca, jo estic fent els últims estiraments, siguent conscient de què necessitaré tota la potencia i velocitat d'aquest cos, no vull que em falli res avui, tinc ganes, preparació i els millors companys, segur que guanyarem!!! Començen les primeres passades, l'infern està servit, ara hem de veure com ens el menjarem....

Com un valent aficionat interpreto el paper que m'ha tocat i defenso la incòmode posició perfecte per un esquerrà, aguantem la seva primera embransida i la segona i la tercera, contestem amb la mateixa contundencia, ells aguanten la primera, la segona i la tercera....

En Juli i en Guillem combinen bé, en Tino de moment no té el dia... En Julio de defensor central sembla que no es mogui però sap molt bé el que es fa. En Víctor aconsegueix una bona defensa lateral gràcies a la seva gran velocitat, jo hi poso ganes me'n surto prou bé però no estic del tot còmode.

Miro fora del camp, per fi ha arribat en Dani, no m'ho penso dues vegades i faig un ràpid canvi, ens toquem la mà, ell entra al camp i jo surto. He jugat només 5 minuts però sóc conscient que ell és en Jimy Hendrix de la defensa esquerra i ho farà molt millor.

Arriba en Sebas i de seguit entra com a defensor central, quina seguretat que sento, veig la millor defensa de la lligueta junta, en Julio, en Sebas i en Dani, tot seguit en Víctor es reposiciona, en Guillem em demana canvi i em toca ocupar la posició d'en Tino com a únic davanter de l'equip.

Per fi em sento com peix a l'aigua, començo a còrrer, a presionar la sortida de la defensa rival, els centrals Juli i Tino em veuen, els animo a presionar. Els Serial Fuckers no entenen què està passant, totes les pilotes que volen treure les tiren fora, els tenim anulats, és el moment de començar a torejar a la bèstia, de preparar les banderilles i de fer sagnar l'animal.

En Juli, fent una diagonal, marca el primer i en Tino el segon...Jo no puc ser menys, poso la 5ena, pressiono tant que me n'adono que sóc molt més ràpid que cap dels tres defensors contraris, em creixo, no em canso (els dies de còrrer per la Devesa donen el resultat esperat i més) no necessito concentrar-me en la respiració, ni en la musculatura, és automàtic i sembla que no tinc límits, noto que els bessons estan al 110 % i les botes s'agafen com si fossin urpes de gat. En Tino xuta i el Ca Cèrver contrari aconsegueix aturar la pilota però no agafar-la.

Veig la pilota sola, de sobte tot es comença a ralentitzar, ningú va cap a ella, el porter s'està aixecant i els defenses encara s'estan girant, es fa un silenci, no sento res, tots els meus sentits es concentren en la pilota, em sembla que la puc olorar i tot. Li demano al meu cos el màxim i ell respon gratament donant-me una marxa més, et dono les gràcies perque és el que necessito per arribar a aquesta pilota.

M'acosto ràpidament, veig que el porter s'ha aconseguit incorporar i s'obre com un maleït pop intentant espantar la seva presa, estic a punt de xutar la pilota, em concentro, dirixeixo la mirada cap a la part buida de la porteria, avui no és el teu dia porter, t'has trobat amb un assassí i tinc ganes de sang...Xuto col·locat i amb molta potencia, el Sr. Porter intenta posar la mà, però sap que si toca la pilota es quedarà sense dits. Abans que entri a la porteria ja m'estic girant (no necessito veure com entra ja sé que he fet el 3er gol) Sento la veu d'en Dani des de molt lluny, s'alegra del gol tot cridant "XAVI ETS UN KILLER..." Celebro el gol amb la resta de l'equip, quina sensació, no es pot descrire amb paraules.

Ha sortit la pilota per la banda i em toca fer el "saque". Maleït esfèric, has estat tocan la gespa tota l'estona i t'has aliat amb l'aigua. Em rellisca de les mans i no aconsegueixo una bona passada, me n'adono que encara em falten coses per aprendre, en Gillem em fa una crítica constructiva i té raó, no puc culpar la pilota, ni el fet que estigués molla, t'aseguro que no tornarà a passar.

Aconseguim la victoria: 7 a 5, el gol del dia l'ha fet en Sebas des de la meitat del camp, en Tino no te el dia i només marca 3 gols es posa com a pixixi de la lligueta (deu ni do...) i tots ho celebrem als vestidors.

Cada artista necessita una Mussa.... Núria et dedico l'escrit!